divendres, 8 de febrer de 2008

HOMENATGE ALS MESTRES

HOMENATGE ALS MESTRES

Determinades paraules del nostre vocabulari habitual gaudeixen d’un prestigi especial. Mesurem la seua utilització i fins i tot les pronunciem amb certa emoció. Això passa amb la paraula "mestre". La reservem per al regne de l’art, quan ens dirigim a un director d’orquestra, a un compositor de música simfònica o a un pintor d’aptituds misterioses.

Educar és un misteri i l’educador arriba a ser el mestre d'eixe art tan difícil que consisteix en ajudar a desenvolupar la personalitat humana.

Un xiquet necessita per a créixer, a més de les atencions físiques, presència, acollida i seguretat afectiva. Aquesta sorgeix primer amb els seus pares i després amb l’educador. Ací és on el mestre es mesura amb la grandiosa proesa del seu art; ja que el xiquet no arriba a l’escola com a una neta pissarra passiva en què el mestre poguera escriure les lliçons de la vida.

Potser, la principal funció de l’escola siga preparar per a la vida. I preparar per a la vida no vol dir solament adquirir coneixements ni habilitats per a desenvolupar una professió sinó, més bé, és preparar a respectar les llibertats dels altres, a conviure en pau en aquest planeta, a elegir models de igualtat i justícia.

Quan el xiquet arriba a l’aula "ja és immensament actiu i la comesa de l’educador consistirà a prendre a càrrec seu esta activitat i orientar-la" cap a resultats positius: DURA TASCA ! en la qual s’ha de confiar plenament.

Per eixa mateixa raó, l’element bàsic i que més cal cuidar és el mestre. Cuidar-lo de tal manera que ningú, NINGÚ, el desposseïsca de la seua dignitat, començant per nosaltres: “Pares”.

Una persona que es dedica a l’educació no és només un tècnic i molt menys un simple funcionari. Ensenyar no és un ofici, és una vocació. Només els que posseïxen un alt sentit de la vida i de la societat són capaç d’arribar a ser educadors.

D’una manera especial han de ser considerats els mestres de l’escola pública. L’escola de la igualtat d’oportunitats, on tots els xiquets (tots) estan considerats per equivalent, on tots els xiquets (tots) “valen” sense cap discriminació. Per això hem triat el col·legi Cervantes per a que s’eduquen els nostres fills amb el respecte a les diferències entre nosaltres, aquelles diferències que fan que sigam millors persones.

Vull redre homenatge, en nom de l’associació de mares i pares, a eixos mestres i eixes mestres que han estat, que estan per vindre i sobre tot els que estan.

Allò de treballar amb vosaltres dins de l’associació és un honor per a nosaltres. Creguem en un treball d’equip amb uns bons mediadors, on no s’han de personalitzar els problemes i sobre tot confiança, molta confiança. Quan recordem l’èxit del Dia de la Pau ens sentim orgullosos d’haver impulsat i participat en la realització d’aquest projecte, per què qui participa guanya. Guanya en autoestima i en capacita d’entendre als demés.

Nosaltres, mares i pares voluntaris, hem crescut com a persones al conèixer els grans compositors de la simfonia de la vida, pintors d’alegria i emocions. Hem deprés a assumir reptes, a prendre paciència, a no triar camins fàcils, a ser valents i honests.

Gràcies, gràcies mestres; ens heu donat molt bona lliçó !


FIRMAT L'APAMA DEL CEIP CERVANTES.